Memòries d'un hort

 Avui ja hem menjat les primeres prunes de l'any, les que neixen al final de la primavera i anuncien l'estiu: les miravolants. No totes estaven madures, només aquelles que han rebut molt sol. La producció bona sembla que vindrà la setmana que ve. A les miravolants no les agraden les cambres frigorífiques i quan arriben al seu punt de dolçor tot just tenim uns dies per gaudir-les, ja que maduren molt ràpid. I son totes dolces, algunes amb un toc aspre: delicioses, no defrauden.  El seu esperit efímer fa que  siga molt probable que no les puguis trobar als supermercats o als centres comercials; hauràs d'anar aleshores a les fruiteries dels pobles del Baix Llobregat i provar sort. Si tens un hort i espai... posa una prunera miravolant, serà com tenir un linx ibèric o un àguila imperial, ja que cada vegada queden menys arbres d'aquesta varietat: ja es sap, la dictadura dels linials, aquella que s'ha endut també la carxofa Tudela... però ja en parlarem. 

 Fa uns mesos vaig demanar-li a la Roser Miquel que em recomanés alguns llibres que no fossin assaig per reconciliar-me (i retrobar-me) amb la novel·la i, entre d'altres títols, va mencionar La paret, de l'autora austríaca Marlen Haushofer . Es tracta d'una obra que no és pròpiament ciència ficció però que comença amb una excusa fantàstica: sense previ avís la narradora queda aïllada en un indret muntanyenc per l'aparició sobtada d'una muralla invisible i alhora infranquejable. No vos rebente res perquè això succeeix a les primeres pàgines... la resta d'esdeveniments es va desgranant a un ritme hipnòtic i falsament repetitiu. La novel·la t'atrapa d'una manera maligna però sense excessiu patiment. Tindràs a les mans un text apocalíptic i a la vegada tranquil, manso, exasperant i addictiu: una obra mestra. La paret ha estat editat amb cura per Angle Editorial i traduït amb mestratge per la Carlota Gurt .  Foto d'una vaca d'un fons d'imatges...

 En anglès li diuen flower spiders a aquestes aranyes que ací les anomenem com aranyes cranc. Petites com gotes de ceràmica esmaltada i mortals i ferotges com un lleopard. M'encanten. El passat divendres, després de regar els meus planters de tomàquets em vaig trobar trobar amb una una d'elles xuclant els sucs vitals a una pobre vespa de la qual desconec el gènere. A prop del drama i havia uns cantàrids festejant. Sexe i mort a mil·límetres. Drama a l'hort. 

 Neix Memòries d'un Hort. El lloc que conreu de manera irregular per escriure sobre coses que passen i no vull oblidar, llibres que llegeixo i m'agradaria recordar, situacions que em pensen,  llavors que plante, animals que em trobe i altres inconsistències vitals en una llengua que no és la que parlava ma mare ni mon pare però és la que parle de vegades amb mi mateix, amb l'alumnat i amb no pocs amics. Sense pretensions. Un quadern de camp i platja. Passeu, passeu...